Escoles Valencianes Associades

El blog de la xarxa PEA-UNESCO a la Comunitat Valenciana

Cinc anys després del projecte educatiu de pau

Deixa un comentari

Amb motiu de l’inici de Músiques de l’Holocaust a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, Jordi Pascual va oferir una xerrada a l’alumnat de 3r d’ESO sobre anteriors treballs d’educació per la pau que van ser els antecedents de l’actual projecte 

Només fa cinc anys encara passejava pels passadissos de l’institut. Després d’acabar la meua etapa de secundària i batxillerat vaig decidir anar a Barcelona a estudiar periodisme. Ara, amb el grau acabat, continue vivint a Catalunya i fa dos anys que prove sort amb un diari local de la localitat de Sant Cugat del Vallès que he impulsat amb uns companys. Gran part del que sóc ara ve de la meua etapa a l’institut. Fins i tot la meua vocació periodística ve determinada en gran part pels anys que vaig poder formar part de Ràdio Jove com a emissora escolar.

La gran força que va tindre l’Andreu Sempere per a mi és ser capaç d’ensenyar més enllà de l’aula. L’institut no només ha de ser el lloc on es va a escoltar un professor, llegir un llibre de text, fer deures i exposar-ho tot en un examen. La capacitat d’implicació amb projectes pedagògics suposen un creixement no només cognitiu sinó també personal. En tant que la persona és partícip de l’ensenyament, el coneixement perdura i els valors es transmeten com no es pot fer d’altra manera. En aquest sentit, el projecte educatiu al voltant de la pau que diversos professors van promoure entre el 2009 i el 2011 és el gran exemple que vaig poder viure.

Tot va començar amb el 70é aniversari dels bombardejos de la Guerra Civil a la ciutat d’Alcoi, just quan l’institut entrava a la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO. La xarxa implicava treballar al voltant d’uns valors i l’efemèride era un bon motiu d’arrencada. Els alumnes vam començar a treballar i participar en activitats, una darrere d’una altra. Tenien relació temàtica però podien semblar fins i tot inconnexes entre si ja que implicaven molts alumnes i professors amb la pau al centre però tractada des de diferents punts de vista. Al final va quedar un gran treball, recopilat en un doble CD. Al revisar-lo, quede estorat de la quantitat de coses que vam arribar a fer.

Els bombardejos a Alcoi

El treball al voltant dels bombardejos a Alcoi, com a objectiu de guerra per una indústria potent que podia servir per a abastir l’exèrcit republicà, va començar en part gràcies al professor d’història ara ja jubilat Àngel Beneito. Com a gran coneixedor de la realitat local va fer, fins i tot, una exposició i un llibre en què s’explicava com l’aviació feixista italiana bombardejava tota la costa mediterrània des de Mallorca ajudant Franco en l’alçament militar i com això va afectar al nostre poble.

dvd-bombes-de-pau_baixa_pagina_1

Caràtula del DVD Bombes de pau

Tres companys, Adrián García, Jordi Escoda i jo mateix, vam poder treballar aquest esdeveniment històric bèl·lic i explicar-lo en diferents centres d’educació primària de la ciutat. Sempre amb la voluntat de recordar els fets traumàtics per a evitar que es repetisquen com a ADN del projecte. Vam tindre l’oportunitat d’apropar als més menuts aquells anys en què Alcoi va ser víctima del feixisme.

cp-sant-vicent-28-gener-1

Presentació del treball sobre els bombardejos de la ciutat d’Alcoi al CEIP Sant Vicent (28 de gener de 2009)

Tot plegat va anar acompanyat, per part d’altres companys principalment, de la recollida de testimonis d’avis i àvies que havien viscut la guerra i que podien explicar-la abans que el temps esborrara el seu record. També vam registrar alguns dels impactes de la metralla que encara queden a alguns punts de la ciutat, testimoni directe encara vigent dels danys causats per la guerra. Així mateix, vam visitar en diverses ocasions el refugi de Cervantes, com a espai de memòria i evidència d’un Alcoi que es va haver de protegir davant d’una amenaça constant.

La commemoració de l’efemèride va tindre també altres activitats, com ara la visualització del documental Quan plovien bombes realitzat per la Generalitat de Catalunya, que, de fet, anava acompanyat d’un llibre que encara conserve amb poesies en català i italià, mostra de víctimes i atacants. La cirereta va ser un acte ben simbòlic, tornar les bombes al cel. Gairebé tot l’institut va participar dibuixant sobre unes bombes impreses en paper. Cadascú posava el missatge que volia, amb lletra o amb color. Un dia ens vam agrupar tots al pati i vam tirar les bombes totes al mateix temps amb globus d’heli. El simbolisme era doble, retornar les bombes i que quan tornaren a caure portaren missatges de pau.

01-omplint-les-bombes-de-pau

Preparats per tornar les bombes al cel amb missatges de pau

Viatge a Gernika

En l’atac al País Basc, Franco era ajudat pels nazis, que van poder provar la seua aviació i bombes sobre la població civil. L’exemple paradigmàtic de la destrucció que va provocar l’aviació alemanya és Gernika. La població va quedar totalment derruïda amb imatges que tristament res tenen a envejar a les que avui en dia ens arriben d’Alep. És per això que en el marc del programa d’educació per la pau vam poder visitar el País Basc.

De Gernika, a banda del simbòlic arbre, recorde especialment un museu que vam poder visitar en el qual fins i tot hi havia una simulació d’un bombardeig des de dins d’un edifici. Actualment ens costa imaginar que puga caure una bomba del cel i derruir l’edifici en el qual estem però fa menys d’un segle era un risc quotidià. Aquella xicoteta mostra és només una aproximació però ben impactant. A aquell centre de pau també hi ha una rèplica del Gernika de Picasso en què s’explica tota la simbologia del quadre, des dels animals atemorits per les bombes a la llum que fallava després de cada atac.

viatge-a-gernika

Alumnes de l’IES Andreu Sempere i de l’IES Pare Vitòria a Gernika

Teatre i art al voltant de la guerra i de la pau

De forma paral·lela altres companys van poder treballar l’expressió de la guerra i de la pau a nivell artístic, mirant obres que les representen de forma més o menys explícita o icònica. De l’anàlisi van poder desenvolupar després els seus propis treballs plàstics seguint tècniques i, sobretot, representació que utilitzaven els autors treballats.

També a nivell artístic, vam constituir el grup de teatre La Bajoca –en honor a les bajoques farcides–, el qual va poder representar dues obres: Lisístrata i La orilla perra del mundo. La primera tractava al voltant de les guerres que van mantindre les antigues Atenes i Esparta. Una representació ambientada en l’època de l’esplendor grega, el que implicava disfressar-se amb llençols a mode de túnica, i suposava un nou treball amb perspectiva històrica i de pau.

La orilla perra del mundo demostra, per la seua banda, com una situació de no violència o no guerra no pot ser sinònim de pau. L’obra representa diferents escenes de discriminació racial i de gènere, entre d’altres, en què queda palès que difícilment es pot parlar de pau mentre continua havent estructures sistèmiques que ens divideixen entre uns privilegiats i altres persones que no valen res.

foto-grup-teatre

Alumnat que va participar en la representació de La orilla perra del mundo

Fins i tot vam poder reflexionar a través d’una creació artística audiovisual, El viaje de Said, un curtmetratge fet amb plastilina (premi Goya al 2007) en què s’explica amb tocs de ficció el dur viatge que han de fer les persones que fugen dels seus països per motius econòmics, polítics o bèl·lics i s’aventuren a travessar el Mediterrani intentant arribar a la península Ibèrica com a porta d’una Europa suposadament d’oportunitats i pau.

Però el projecte educatiu al voltant de la pau va tindre, al meu parer, quatre activitats clau: l’entrevista a Paco Aura, l’intercanvi amb Inca, el viatge a Mauthausen i la realització del treball Testimonios del horror. El deber de la memoria. Els expose a continuació.

Entrevista a Paco Aura

Quatre alumnes de l’Andreu vam tindre l’oportunitat d’entrevistar una de les veus més acreditades d’Alcoi per a parlar de pau. Paco Aura era un jove quan va esclatar la Guerra Civil i va decidir que havia de defensar la República. Quan va acabar la guerra, va haver de fugir a França amb la mala sort que el van capturar els nazis i se’l van emportar a Mauthausen. Allà va estar tancat fins que el camp va ser alliberat. A sa casa vam poder conèixer les traumàtiques vivències d’un pres considerat apàtrida ja que Franco no reconeixia els republicans com a espanyols. Una conversa que ell sabia que li provocaria un parell de dies de tindre malsons però que en benefici de la memòria considerava que havia de fer.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Alumnes de l’IES Andreu Sempere amb Paco Aura durant l’entrevista

El testimoni de Paco Aura és especialment valuós per la seua capacitat de perdó. Ell no guarda rancor ni voluntat de venjança cap a cap persona en concret. És conscient que s’ha de lluitar en contra del feixisme com a idea política d’acabar amb altres persones per pensar diferent o considerar-les inferiors però és conscient que mantindre l’enfrontament amb persones concretes no ajuda a tancar el conflicte obert.

A Mauthausen va viure autèntiques calamitats. L’obligaven a fer treballs forçats a la mina que tenia el camp com a forma d’aconseguir mà d’obra gratuïta que aportara matèries al règim nazi. De tant en tant se’ls emportaven fora del camp en ple hivern a fer treballs a l’aire lliure com ara arreglar una carretera o talar arbres. Tot a canvi d’un plat de sopa insípida amb poques proteïnes i un llit de fusta compartit amb altres persones que estaven en les mateixes o pitjors condicions que ell.

Mauthausen era un lloc de cossos esquelètics forçats a fer faenes que no podien complir. Ara bé, no fer-les o actuar com els soldats no esperaven significava càstig. Per això, explica Paco Aura, es va aprendre de memòria el seu número d’identificació en alemany, sense saber l’idioma; encara el recorda. Justament l’amenaça i el càstig continu eren clau per a tindre la mà d’obra gratuïta tot i que moltes persones no ho suportaven i acabaven suïcidant-se.

Intercanvi amb Inca

Diversos alumnes de l’institut Pau Casesnoves d’Inca (Mallorca) també tenien llavors un projecte al voltant de la pau. És per això que es va fomentar un intercanvi entre tots dos centres de manera que els estudiants d’Inca van poder vindre a Alcoi uns dies, els d’Alcoi també vam anar a Inca i després vam fer una última trobada a Barcelona. En les trobades vam poder intercanviar projectes. Vam representar, per exemple, La orilla perra del mundo mentre ells també ens van mostrar els seus treballs.

A tots tres llocs vam visitar exposicions i espais culturals i de pau que seguien la lògica de l’intercanvi. A Mallorca, per exemple, vam poder veure una exposició sobre feminisme en guerra i en pau i a Barcelona vam visitar un refugi antiaeri com a mostra que no només Alcoi va estar assetjada per l’aviació feixista. A tots tres llocs fèiem visites de caire més turístic i d’altres més centrades en la pau i la guerra. Alhora, com tot intercanvi, acompanyat de l’experiència de conèixer nova gent.

Viatge a Mauthausen

Quatre alumnes de l’Andreu, Miriam Vilaplana, Adrián García, Moisés Pulido i jo mateix, vam poder visitar el camp de concentració que va atrapar Paco Aura. Allà ens vam trobar estudiants de secundària de tot l’Estat en el 66é aniversari de l’alliberament. Vam conèixer de primera mà el camp i d’altres propers que estaven pensats per a exterminar. L’impacte de caminar per un passadís i acabar arribant a una càmera de gas on fa menys d’un segle es matava centenars de persones és inesborrable. De fet, els camps han esdevingut un espai de memòria amb estàncies mantingudes com a record del nazisme: lliteres de fusta on dormien els presos, forns per a cremar cadàvers, la cantera…

mauthausen-ciudad07_05_2011-editat

Ciutat, 07/05/2011

Alhora, Mauthausen és un gran espai d’homenatge i internacionalisme. S’han aixecat monuments i hi ha parets plenes de plaques d’organitzacions, administracions, partits i persones que reten homenatge a les persones que van morir o van passar anys tancats en aquelles instal·lacions. Fins i tot nosaltres vam retre un homenatge a les víctimes del nazisme i el feixisme de les nostres comarques cantant Serra de Mariola mentre cremàvem una rama de romer, simbologia i emotivitat a parts iguals com a un record inoblidable.

I com l’intercanvi, vam tindre l’oportunitat de conèixer altres persones. Allà es van acumular vinguts d’arreu del món en una desfilada amb tot tipus de banderes i símbols, fins i tot persones que conservaven el pijama i el barret de quan van estar preses. Com a anècdota, un dels companys del diari en el qual treballe el conec a través d’una persona que vaig conèixer a Mauthausen, el company d’habitació que va anar amb altres companys seus d’un institut de Vilanova i la Geltrú (Barcelona).

El treball Testimonios del horror. El deber de la memoria

Gran part del projecte educatiu va quedar recollit en el treball Testimonios del horror. El deber de la memoria, unes 20 pàgines en què s’explica el que vam treballar al voltant del nazisme principalment i, de nou, amb la voluntat que siga un recordatori de la història per a que mai més enlloc es repetisquen les atrocitats que es van cometre en nom d’una ideologia i d’un sistema polític autoritari.

També vam poder explicar algunes de les activitats als mitjans de comunicació locals amb entrevistes a la ràdio i a la premsa i xicotets articles amb els quals es feien ressò de tot el que fèiem. També dins de l’institut a través de Ràdio Jove vam poder explicar moltes coses, especialment al programa que vaig impulsar amb altres companys anomenat Vesprada UNESCO, com a altaveu, entre d’altres, de les activitats que fèiem a l’Andreu en el marc de la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO.

Més enllà de la vesant pedagògica

Com he exposat des de bon principi i en algun altre punt d’aquest escrit, la virtut del projecte educatiu per la pau va ser traspassar la lògica pedagògica passiva a la qual tendeix el sistema educatiu per a fer que els alumnes fórem partícips. Ser actor actius suposa una implicació i un plus en l’aprenentatge però, sobretot, un creixement personal que difícilment es pot aconseguir amb altres fórmules.

Aquest text no és més que l’adaptació escrita de la xerrada que vaig poder fer el 13 de gener del 2017 davant dels alumnes de tercer d’ESO de l’institut que ara comencen un projecte similar al que acabe d’exposar. Ells treballaran al voltant de les músiques de l’holocaust i de la figura de Paco Aura. Per a mi és encoratjador que algú seguisca la faena que vam fer anys enrere. Per això anime, com ja vaig fer en la xerrada, a tots els alumnes interpel·lats a posar en valor i aprofitar l’oportunitat que se’ls dóna. Almenys per a mi va ser una gran experiència vital.

jordi-pascual_01_13012017-2

Jordi Pascual amb l’alumnat de 3r d’ESO de l’IES Andreu Sempere (13/01/2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s